Les grans lliçons dels petits


(Columna d’opinió a la revista Esguard, disponible per iPads i ara també per iPhones: https://itunes.apple.com/es/app/esguard/id554622135?mt=8)

Resulta curiós com els adults, immersos en una crisi de valors, ens passem el dia debatent, tant a tertúlies radiofòniques com a la barra d’un bar, per trobar solucions a tots els vicis de l’ésser humà (l’ambició, la cobdícia, el convertir el ‘tenir’ en sinònim de felicitat, en lloc del ‘ser’) que es reprodueixen a diari en fronts quotidians. Els adults, encorsetats en un llenguatge enutjós, pot semblar que no avancem. Que donem voltes com una baldufa. En canvi, els nens s’enfronten a la vida, amb la seva simplicitat, d’una forma més còmoda que a vegades ens sorprèn de forma enriquidora.
Les passades festes de Nadal, uns dies marcats per un fort consumisme per tot arreu, la família vam estar el mes de desembre intentant esbrinar els desitjos que rondaven al cap dels més petits de la casa. Un dels meus nebots, el més gran, de cinc anys, va ser el primer en escriure la carta. Uns dies abans de Nadal, quasi sense donar marge als patges per organitzar-se (és clar que ell no veia el problema en esperar fins l’últim dia, el Pare Noel o els Reis Mags, tots dos disposen d’atributs sobrenaturals), va entregar la seva carta. Li feia molta il·lusió fer-la, ja que per primera vegada la podia escriure amb el seu propi puny i lletra. La carta, per desconcert dels adults, només comptava amb dues línies: “Disfressa i Laboratori d’Spiderman”.

C. Botey

C. Botey

Per Pare Noel va tenir complert un dels seus desitjos, la disfressa. I els dies que quedaven fins el dia de Reis donava temps als patges per complir l’altre desig. És clar que amb tots els ajudants dels reis que volien fer-li regal, ens deixava fora de lloc només un regal. Així doncs, vam bombardejar a preguntes subtils al petit per extreure-li més desitjos. “Carlos no t’agradaria alguna cosa més? Mira quantes coses que anuncien a la tele!”. Finalment, angoixat per l’atac materialista que rebia dels seus tiets i avis, va saltar responent: “Però és que perquè vull més coses? Si demano més coses, el món s’acabaria!”. Els adults bocabadats, vam callar i vam continuar mirant la televisió.

El raonament d’austeritat del meu nebot ens va donar una lliçó a uns adults que amaguem, sota el pretext de no voler trencar la màgia dels petits, els nostres excessos de la realitat. Ja no només dels dies de Nadal, sinó, una lliçó per desplegar a la resta de vicis dels quals pequem a la vida adulta.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s