Sobre confusions


Un cop vaig saber que m’havien encomanat de nou una columna d’opinió com a convidada a l’Esguard, van esclatar un munt d’idees, i la majoria temes que impregnen fulls de diaris. Anava acumulant i descartant idees. Agafava d’aquí i d’allà. No sabia ben bé si em venia de gust parlar de política, actors polítics,  imputats o absurds retorns d’un passat que alguns volen contínuament no acabar de tancar. O si podia estar més encertat fer-ho sobre com pot acabar d’ embrutada per excrements d’ocells una samarreta (tamany pijama) del campió de lliga després d’exposar-se durant 18 dies al cos del famós almirall.

Segons indagava més les idees sorgides en mi, arran la força amb que em colpeja l’agenda mediàtica marcada pels mitjans de comunicació i els agents que mouen, de vegades, els seus fils, fullejava llibres de la meva tauleta de nit i altres llibres apilats a una prestatgeria propera. Vaig aixecar-me, em vaig apropar a la prestatgeria com si fós la primera vegada que em trobava amb aquells llibres. Lleugerament, vaig inclinar el meu cap i els meus dits anaven passant pels lloms; la meva mirada es detenia en aquells que ja ni recordava que formaven part de la meva col·lecció. M’adonava que tinc poques novel·les i que n’hauria de llegir més. De sobte,vaig aturar el dit i el vaig fer lliscar fins dalt del llom per extreure una novel·la: Tirant lo Blanc, un clàssic, gran novel·la cavalleresca de personatges heroics i eròtics, el millor llibre del món segons Cervantes. De dins de l’obra van caure uns apunts que tenia per punt de llibre. Al llegir els apunts, a cop de flash backs, vaig viatjar a classe de literatura catalana el dia en que la professora, Sagrari, despullava el sentit d’amor concebut per la nostra societat. Inesborrable el seu gest pacífic en contraposició amb el meu, abstret i confús, mentre ella diseccionava el concepte d’amor que, com a tal, potser no tenia més de quaranta o cinquanta anys. Que mai havia existit l’amor vertader. “L’amor més real i lliure comença a existir ara, i som nosaltres qui escollim tantes vegades desitgem amb qui volem estar; i tot i així, encara arrosseguem la idea de lligar-ho al matrimoni, el seu gran antagònic (…) ”. Aquelles paraules van prendre una rellevància especial en mi.

I vet aquí la idea que buscava: L’amor. El sentiment més parlat, més escrit, més qüestionat, més patit, més gaudit. Un invent dels joglars medievals. Una inspiració per milers de cantants. Maternal, romàntic, fraternal, sexual. Moralment preestablert per mantenir el seny col·lectiu. L’omnipresent. I l’oblidat.

Sort en vaig tenir de trobar-me amb una Sagrari per fer-me evadir confusions sobre allò que en diuen de l’amor vertader. Cada vegada que un sent felicitat, és perquè ve acompanyada d’un amor sincer. No importa quantes vegades passi. Només cal que succeeixi perquè sigui vertader. De ben segur que és més real que algunes lleis i regles inqüestionables.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s