Les carències i excessos dels vius


“Lou Reed, amant d’una bellesa verinosa”, “l’exemple que ens ha deixat Madiba”, “Adolfo Suárez, la política en majúscules”, “Mor Gabo (…), el geni de la literatura universal”, “Tito, un líder natural”. Premio amb un esmorzar continental a tot el que esbrini els dos excessos que es repeteixen a cadascun dels titulars citats. He sentit les confiances i els adjectius edulcorats? Bingo! Us espero al Ritz.

Digueu-me curosa, primmirada, però no ho acabo de veure. Què potser hem d’esperar a tocar la mort, quan ja no sentin les nostres orelles, i no se’ns esgarrifi d’emoció la pell viva, per perllongar en superabundància els elogis que hom no ha pogut assaborir amb els ulls oberts? A més, es preguntarà el difunt: “tu i jo érem amics? Per què fas servir el meu diminutiu amb el qual només m’esmentaven els meus propers? Esteu fent una competició, a costa de la meva mort, de qui m’estimava i em coneixia més en vida?”.

Cementerio de los Ingleses, Roma.

Cementerio de los Ingleses, Roma.

Ara bé, com no estic molt segura del que hi haurà després de la mort, tot i els molts vaticinis que confabulen els llibres sagrats, cap difunt no ha tornat a la vida per explicar-nos què tal senten allà dalt (o allà baix, segons la puresa de la seva ànima) si els van agradar aquells obituaris i minuts dedicats a la televisió, pàgines i pàgines de diaris i memòries i especials que duraven més que un casament gitano. Immersos en una sequera informativa, els mitjans hem perdut el nord a l’hora de tractar un gènere com les necrològiques i, en comptes de revaloritzar-les, l’hem devaluat tot i l’auge que viu, a cop de panegírics.

El portuguès Antonio Lobo Antunes ens descrivia els cementiris com la ciutat dels vius. Un espai només fet servit pels que viuen. Serveix de i per a ells. Els morts no el faran servir. Digueu-me ara agosarada, però si em posiciono com  l’escriptor lusità, el mort acaba sent en última instància una excusa exclusivament per les necessitats i carències del viu. El lloc on es reuneixen els existents a lloar els éssers que jeuen a les seves tombes, per netejar-les, a posar-los flors, pregar, conversar, meditar… Venerem els morts i depreciem els vius. Emiel Pauwels, l’atleta més longeu del món, va decidir als seus 95 anys renunciar a les curses al ser detectat un càncer d’estomac. La malaltia l’obligava a un canvi de vida, on no tindria cabuda l’atletisme. Així doncs, va enfrontar-se a la mort amb valentia i optà per l’eutanàsia. Però abans de l’injecció letal va acomiadar-se amb gran magnificència. En contraposició a les opinions que desperta una pràctica com l’eutanàsia, Pauwels va fer gala d’una cultura de valoració de la vida. Va poder gaudir de tots els éssers estimats i això és el que realment li feia feliç. No esperar a que deixés de bombejar el seu cor per rebre els elogis i, en comptes de moments lacrimògens, una oda a la vida.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s