Jurament hipocràtic


« -El sostre de la fàbrica quedarà a cel obert i, així, els patges podràn descarregar totes les joguines en el seu interior.

– Però els reis sortiran d’aquí el dia 6 o ho faràn des del port, com cada any?

– Aquí només hi hauràn les joguines.

– Ah… Els nens aquí no veuran els reis?

  – (xiuxiuejant a cau d’orella) A veure… Els reis no existeixen. Això no és real.»

Reis Mags (foto: EFE)

Reis Mags (foto: EFE)

Així, tal qual us relato, va ser la conversa que vaig mantenir amb el patge reial contractat per l’ajuntament de Barcelona el dia que vaig cobrir la inauguració, ara fa tot just dos anys, del magatzem de joguines de Ses Majestats  a la fàbrica Fabra i Coats. Seguidament, durant uns segons infinits, es veia rodar entremig de nosaltres, del patge fictici i jo, un tumbleweed. O una barra de gel, feu servir la metàfora que volgueu, perquè m’entengueu…

Vaig deixar córrer aquella torbada i absurda situació i vaig prestar atenció als nens i nenes que van acudir a la inauguració. Tot el magatzem era un halo de misteri. Els nens miràven bocabadats les llums de colorins de l’edifici. Era somiar amb els ulls ben oberts veure bellugar-se les caixes i paquets que amagaven els seus desitjos escales amunt i avall, tal com deixaven entreveure aquells grans finestrals. Seguir amb els nens era escoltar, també, als pares i mares que els acompanyaven. Ells estaven, fins i tot, diria més que els infants, capficats en el relat: «Mira Xavi, allà deuen tenir el teu tractor!». Esbalaïdor.

Aquella escena, que jo trobava a mig camí entre entranyable i fal·laç, l’observava amb relativa distància. Encara no em preguntava llavors si els meus dos nebots, als qui trobo descaradament capaços d’entendre amb una lògica aplastant la vida quotidiana igual o millor que un adult, si es creien la tendra mentida que li col·laven (pares, mares, avis, treballadors del consistori) a tots aquells nens. O, si del contrari, ja la qüestionaven per culpa de la crua sinceritat dels nens i nenes de l’escola. No. Encara vivia tranquila, ofanosa, guimbant càndidament en els núvols de la seva innocència.

Però aquest any va esclatar l’alarma. El meu nebot gran (el mateix que unes columnes de l’Esguard enrere només demanava dues joguines i no més perquè sinó el món s’acabaria) aquest any arrossegava el catàleg de cert centre comercial amb post-its, marques a les cantonades dels fulls i arrodonint amb bolígraf milers de joguines i jocs. Humm… Mentre el veia feliç, cantussejant, i ensenyant alegrement el catàleg i els seus desitjos a la resta de familiars, vaig acariciar la meva barbeta, vaig apujar una cella i em vaig preguntar: Sospitarà alguna cosa? No, per l’amor de Déu, si només té set anys. Oh, no… Espera. Just l’edat en què m’ho van xivar al col·le!

Va ser quan vaig apressar a buscar un pla. El pla il·lusió. Encara no estan preparats per perdre l’il·lusió. Són tan petits…, vaig pensar. I vaig idear escriure una carta dels Reis Mags dirigida als meus nebots. «Aquest pla infal·lible no pot fallar».

Ja han rebut les cartes i, a dia d’avui, encara estàn «fli-pant» que els propis Reis els hagin escrit i sàpiguen totes aquestes coses d’ells. Sí, no ha decebut el pla. L’il·lusió encara romandrà un temps. Però ara em pregunto si, amb aquesta mena de jurament hipocràtic que acordem entre adults i nens any rere any per tal de no desvetllar la veritat oculta, hem naufragat profundament en una pròpia il·lusió de certesa inqüestionable que, com l’Alice a «Los renglones torcidos de Dios» la mentida esdevé irònica, psicòtica, i ja no saps qui enganya a qui.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s